Abu Nuŭas: Malsamoj inter versioj
| [kontrolita revizio] | [kontrolita revizio] |
Enhavo forigita Enhavo aldonita
Kani (diskuto | kontribuoj) |
Kani (diskuto | kontribuoj) |
||
Linio 50:
===Temoj===
====La vino====
La ĝenro bakĥa aŭ ''ĥamrijja'' estis araba poezia arto kiu iĝis el la plej kultivataj, kiuj etendiĝis el la interno de la araba duoninsulo ĝis [[Al-Andalus]], kaj Abu Nuŭas estis unu el la pers-arabaj poetoj kiuj plej uzis tiun temon en siaj verkoj. En la poemoj de tiu subĝenro, la aŭtoro konstruas la tekstojn pere de [[metaforo]]j kaj per sia granda personeco kaj harmonio pere de prilaboritaj [[vortoludo]]j pri pokaloj, trinkujoj, drinkejoj kaj monaĥejoj, kristanoj kaj judoj, belulinoj enfermitaj, kies patroj liberigos ilin nur kontraŭ abunda doto, kortega vivo kun luksoj, kampadejoj ruinigitaj, parfumoj kaj religio.<ref> Gil, 2009, p. 266. </ref>
Laŭ artikolo eldonita de la doktorino Anna Gil de la [[Universitat Autònoma de Barcelona]], la plje karakteraj trajtoj de la vinema poezio de Abu Nuŭas estas la jenaj:[20]
* '''Vino kaj ties atributoj''': vido, flaro, tuŝo, aŭdo, gusto kaj la efiko de [[vino]].
Abu Nuŭas atribuas al la vino la atributojn de la kvin korposentoj; nome la vino havas la povon lumigi nokte la vizaĝon de la amata persono, la varmo de la vintraj noktoj, aŭ kun la sunlumo blindigas la okulojn de tiu kiu rigardas. La [[parfumo]] kiu elsendas estas kiel la odoro de [[pomo]] kaj ties parfumo estas komparata al la elspiro de amato aŭ la floroj de la ĝardeno kie drinkas la amikoj. La tuŝosento de la vino estas milda kiel la [[silko]] tra la vitro de la pokalo, kaj kiam transportas ĝin la pokalisto en siaj manoj estas respegulata la ruĝa koloro, kiu ŝajnas kolorigi per sango liaj manoj. Laŭ Abu Nuŭas la vino parolas kaj rakontas sekretojn al la drinkanto. La gusto de la vino, estas difinita kiel «pika kiel pipro» aŭ «amara ĝis frapi la nazon» - tiam la vino estis pli densa trinkaĵo kaj oni devis miksi ĝin kun akvo por esti agrable trinkata -. Inter la tre multnombraj efikoj de la vino, la poeto komentas, ke ĝi konvertas la malbelon en [[beleco]], kiu sukcesas eniri en la vejnoj de la trinkinto kaj malligi ĉiujn ligilojn de liaj vestoj kaj la tutan honton.<ref> Gil, 2009, p. 267-268. </ref>
* '''Kunmanĝantoj, pokalistoj kaj cenzuristoj''': la poeto, la pokalisto, la kunmanĝanto kaj la cenzuristo.
{{redaktata}}
El poeta no separa el gènere bàquic de l'eròtic; així, presenta els comensals junt amb els servidors del vi com a objectes eròtics plens d'amor i llibertinatge, ajunta la passió per tots dos gèneres junt al poder del poeta. Al coper o servidor del vi, el compara, a vegades, amb una gasela de mirada i moviments seductors, serveix el vi en la copa i en els seus ulls s'aprecia una altra espècie de vi embriagador també. Com si fos una metàfora, de vegades Abu Nuŭas nomena el coper gulam amb una terminació femenina gulaminyya, representant en aquest cas l'amor cast pel vi i en l'altre l'amor obscè que li inspira el coper. Als comensals, sempre els defineix com a personatges intel·ligents i de gran sensibilitat. La censura o el censor són criticats obertament, molts dels seus poemes, els comença amb una frase dirigida a aquest censor per pregar-li que deixi la seva crítica, és un personatge mostrat sempre de manera odiosa i fent la contra sempre a les seves accions, quan més li argumenta el censor per deixar de beure més l'incita a ell a fer el contrari i animar els seus amics a continuar bevent.[22]
* '''La vinejo''': les tavernes, els convents, els jardins i la cort.
Els espais on se celebren tots els seus poemes bàquics som molt diversos, encara que amb alguna cosa en comú: s'hi troben sempre el poeta i els seus amics envoltats pels plaers de la música, l'amor i el vi. Les tavernes es trobaven, com els convents, extramurs de Bagdad, entre vinyes que acostumaven a produir el seu propi vi i regentades per jueus o cristians; acudir a aquests llocs acostumava a ser sempre de nit; els taverners, sempre abans d'obrir la seva porta, interrogaven el grup d'amics per estar segurs de la seva solvència; allà, moltes d'aquestes nits, i a causa de l'embriaguesa, havien de quedar-se a passar una o diverses nits. Les nits als convents cristians on els oferien el vi per ells produït, acostumaven a ser relatades més o menys com les tavernes, amb la diferència que Abu-Nuwàs dóna moltes notícies de l'organització de la vida monacal. Els jardins i horts són llocs relatats per al gaudi de la beguda del vi junt amb el seu grup d'amics, sota els arbres i envoltats de flors, acompanyats per músics i cantants; en aquests llocs, els poemes són comparats sempre amb el perfum i la bellesa de les flors. Finalment, dintre dels palaus de la cort del califa, és on se celebraven les millors festes; la beguda s'unia a la música, la poesia i als més selectes plaers.[23]
* '''Vi i l'Islam''': beure en ramadà, el pelegrinatge a la taverna, els altres preceptes de l'Islam, el vi i el dimoni.
Segons el poeta sirià Ali Ahmad Said Esber, conegut pel seu *pseudònim Adonis, Abu Nuŭas és el «poeta de la falta per ser el poeta de la llibertat»,[24] puix va convertir la vida del plaer, i secretament el vi, en element de culte i va aconseguir un llenguatge propi com una simbologia d'una religió; el mateix Abu-Nuwàs referia: «jo tinc la meva religió»; la seva poesia li va servir per a mostrar en la seva època un element de modernitat la de la seva acció i opinió lliure: «la moral de la falta».[25]
El poeta va ser provocador contra una de les grans aportacions de la península aràbiga i la seva gent: l'Islam. Els preceptes de la religió islàmica van fer que cometés les pitjors faltes. El mes del ramadà i les seves lleis van ser objecte per part de l'escriptor de sàtires i blasfèmies, durant el qual va continuar bevent d'amagat junt amb les seves amistats, segons diu, tancats en tavernes o també fent-se passar per cristians. Va canviar el pelegrinatge a La Meca per un altre simbòlic a Bagdad i a les seves vinyes i tavernes. En la seva poesia, simula una conversa entre un alfaquí i el seu deixeble, el qual pregunta els deures per a ser un bon musulmà; el mestre respon amb renecs contra els preceptes més sagrats de la seva religió. En un altre poema, sedueix el mateix poeta al dimoni, al qual proposa un pacte: l'invocarà sempre que necessiti el seu ajut a canvi que el diable no perdi la seva adoració; així, per exemple, sempre que un enamorat d'Abu-Nuwàs no cau en els seus braços, recorre al diable.[26]
* '''Vi i poesia''': el campament abandonat i la intratextualitat.
L'obra d'Abu Nuŭas sempre és crítica contra els àrabs i les seves tradicions; arriba també a la crítica de la poesia clàssica beduïna; és contrari a la distribució precisa i al tractament establert sobre el tracte d'alguns temes. Com el nasib o pròleg amorós amb què sempre es comença la cassida clàssica, en què els poetes es queixen davant la visió del campament on es trobava la seva amada, abandonat per la seva tribu nòmada. Sempre en aquest punt, els poetes recorden els moments viscuts al costat del seu amor. Abu Nuŭas inicia molts dels seus poemes amb el seu sarcasme habitual, i en lloc de plorar davant el campament abandonat i l'absència de la seva amada, el poeta incita a continuar bevent i descriu en lloc del record a la seva amada el record de la nit passada amb els seus amics bevent i amb el seu amat, esmenta les tavernes en lloc dels campaments del desert. Així, Abu-Nuwàs, encara que insereix algunes vegades versos d'altres poetes en la seva obra amb la mateixa mètrica i rima, sempre canvia els matisos i els sentiments que mostraven els anteriors poetes.[27]
=== Ekzemploj===
| |||